sobre mí
SOBRE MI
Desde muy pequeña tuve clarísima mi vocación de maestra, ya que en mi familia desde hace generaciones he tenido figuras de referencia dedicadas a la docencia en todas las etapas educativas. Ser maestro implica creer que la sociedad puede mejorar e invertir tu vida en esa mejora, puesto que la cultura es el arma más poderosa de una sociedad. Fui una alumna difícil, me diagnosticaron TDAH con una edad muy temprana, tenía muchos problemas de concentración y de conducta, era inconstante y muy nerviosa. Pero pese a todos estos obstáculos siempre encontré maestros dispuestos a echarme los cables que hicieran falta y a darme nuevas oportunidades para que consiguiera mis objetivos, tanto académicos como a nivel personal.
En un primer momento quise dedicarme a la educación no formal, con dieciséis años me formé para ser monitora de ocio y tiempo libre. Trabajé en campamentos y en una escuela de tenis. Estas experiencias hicieron que quisiera formarme para trabajar en la educación formal. Decidí cursar el grado superior de Educación infantil y trabajé en Marni durante dos años. Me sentía muy realizada en la escuela infantil, pero con el tiempo descubrí que mi verdadera vocación era ser profesora de primaria. Me daba mucho respeto la experiencia universitaria porque nunca había sido muy buena estudiante, pero finalmente las ganas le pudieron al miedo y empecé la carrera en la UV. Superar mis miedos sigue siendo a día de hoy la mejor decisión que pude tomar, hoy me encuentro finalizando el último curso de la carrera y cuando miro atrás solo veo experiencias positivas. Me considero muy afortunada de haber encontrado profesores y compañeros tan excelentes que me han apoyado en todo. Cuando miro al futuro solo me imagino sintiéndome realizada ejerciendo el magisterio en una escuela de educación primaria.
EL TDAH Y LA EDUCACIÓN FÍSICA
Como ya os he comentado tener TDAH marcó significativamente mi vida académica, especialmente durante la primaria. Me era imposible estar quieta, callada y atender a los profesores. Mi exceso de energía y mi nerviosismo me impedía concentrarme, por todo esto los profesores les recomendaron a mis padres que hiciera mucho deporte, ya que me apasionaba el fútbol y me motivaba cualquier tipo de actividad física. Cuando hacía deporte mi mente lograba una liberación brutal, y luego podía concentrarme mucho mejor. Todas las mañanas, de 8 a 9, mi madre y yo salíamos con la bici o a patinar antes de entrar al colegio. Y todas las tardes practicaba algún tipo de deporte. Por mi experiencia pienso y sé que la actividad física y el deporte tienen beneficios para las personas tanto a nivel físico como mental y emocional, " mens sana in corpore sano". Además la práctica de cualquier deporte lleva implícitos unos valores indispensables. Yo, que era una niña impulsiva, con un carácter dominante y que toleraba mal cosas como esperar mi turno, perder o cooperar, mejoré muchísimo estos aspectos mediante la práctica deportiva. Por todas estas razones elegí especializarme en Educación Física, porque es imposible lograr buenas personas o una verdadera educación atendiendo solamente el aspecto intelectual de los niños. La educación integral solo se consigue trabajando todos los aspectos del ser humano: el intelectual, el físico, el emocional y el social. Ninguna asignatura impartida en la educación primaria ofrece tantas posibilidades de aprendizaje en estos últimos tres aspectos como la Educación Física. A continuación os comparto los cuatro deportes que practiqué durante toda mi infancia y adolescencia, y los valores que enseñan cada uno de ellos.
JUDO
NATACION
PATINAJE ARTÍSTICO
FÚTBOL
"El fútbol transmite valores como: Entusiasmo y actitud para dar lo mejor de uno mismo en el juego o entrenamiento. Disciplina que permitirá aprender y perfeccionar las técnicas y habilidades de juego. Sana competencia que evitará la rivalidad y permitirá un juego limpio que disfrutará tanto el que lo ve, como el que lo juega. Trabajo en equipo, logrando mejores y más satisfactorios resultados. Compromiso con uno mismo, con el entrenamiento, el equipo y los partidos; dando lo mejor día con día. Apoyo mutuo, que mostrará la empatía con otros compañeros e incluso con otros equipos. Juego limpio, participando en el juego de manera honesta, ejerciendo ética y justicia dentro de la cancha. Pasión, entrega y determinación. Respeto a las normas del deporte, a los compañeros y al equipo contrario. Humildad al convivir para aceptar los errores, las victorias y los fracasos."
EL MAESTRO AGUILAR
Por último me gustaría compartir con vosotr@s la historia de uno de mis mayores referentes, mi tatarabuelo Javier Aguilar. Fue maestro en la escuela de Ruzafa, mi barrio. Hoy en día la calle del colegio sigue llevando su nombre:
L'Associació de veïns del Barri de Russafa va demanar en 2012, als descendents del Javier Aguilar que aportaren un escrit on s'explicara la història detallada d'aquest mestre per a publicar-la i que tothom la conegués. Es van realitzar actes culturals entorn al carrer que porta el seu nom i a l'escola on va exercir la seva vocació. Tots els descendents vius de Javier Aguilar van acudir a l'escola a un acte commemoratiu en el qual van inaugurar una placa en el seu nom en l'entrada de l'escola. Un dels seus descendents, Antonio González, també mestre i Doctor en Filologia Hispànica, va fer un treball de recerca documental en les diferents fonts oficials i va elaborar l'article demandat per l'Associació de veïns de Russafa.
El text original és el següent:
Javier Aguilar, Mestre:
Durant el període Isabelí, Russafa és una vila, un municipi independent encara que s'acoste a les portes de València, ciutat fins i tot emmurallada a l'Ajuntament de la qual s'annexionarà en 1877. Avui queden molts vestigis físics, però també trets de conducta social que expressen aquest estatut tan peculiar de Russafa com a barri i alhora, persistentment, com a autèntic poble injectat en el cor de la gran ciutat.
El carrer Mestre Aguilar deu el seu nom a un fet i a una personalitat que molt pocs coneixen, encara que en l'Hemeroteca Municipal i en l'Arxiu Històric de l'Ajuntament de València consta àmplia i detallada documentació sobre el cas: el 2 de juny de 1863, es va esfondrar el local de l'escola publica “del casc de Russafa” (així dita per a diferenciar-la de les rurals corresponents a les diferents pedanies del mateix municipi), causant onze morts i trenta i tes ferits, deu d'ells de summa gravetat. Aquest dia assistien a classe cent trenta alumnes: van morir deu, i amb ells el seu mestre, Francisco Javier Aguilar i Solaz, de quaranta-set anys i natural de Xelva. L'ajuntament de Russafa, en sessió extraordinària de l'endemà, reconeix que el mestre “va ser víctima del seu deure i de l'entranyable amor que professava als seus deixebles. Vint-i-dos anys que es trobava exercint el Magisteri d'aquesta població amb la major honradesa i exactitud, podent assegurar-se que havia aconseguit anivellar la instrucció d'aquest poble a la de les grans poblacions. Per les seves virtuts es va fer creditor de l'alt concepte que gaudia; i mereix la major consideració el seu desinterès, perquè són escassíssims els estalvis que ha deixat al llarg de tants anys”. Si va deixar, en canvi, una vídua i quatre fills. El menor d'ells, de sis anys, va ser un dels supervivents i testimoni ocular de la catàstrofe, perque assistia a l'escola com un deixeble més.
L'eterna hipocresia de la classe política escriu una pàgina lamentable en ocasió d'aquest succés: la mateixa corporació municipal que lloa a l'infortunat mestre, va escatimar després la pensió per a la seva vídua i, en general, havia actuat -i continuaria fent-ho- amb molt escàs interès en qualsevol assumpte relacionat amb la instrucció pública. No és una dada irrellevant que, en 1862, els alcaldes de trenta-cinc pobles valencians no sapigueren signar. Com tampoc ho sembla que s’esfondrara l'edifici de l'escola de Russafa , de nova planta, construït tan sols cinc mesos abans. Es disposa de documentació sobrada per a afirmar que estem davant un cas, sinó de corrupció, si més de negligència administrativa. Això era freqüent perquè la legislació educativa d'aquells anys traslladava competències als ajuntaments que aquests difícilment podien exercir, no tant per falta de recursos econòmics com d'il·lustració, és a dir, d'una ideologia cívica mínimament moderna: els regidors eren essencialment cacics, alguns tan rics com incultes, i d'ells es componia majoritàriament la Junta Local de Primer Ensenyament, organisme amb atribucions inspectores i sancionadores perillosíssimes en mans de poderosos semianalfabets.
La intenció d'edificar una nova escola de nens en el casc de Russafa es documenta ja en 1861, però les mateixes fonts proven que aquest projecte es posposava en favor d'uns altres com la recomposició i embelliment del Camí de València , la construcció d'un Escorxador i, sobretot, d'una Casa Consistorial àmplia i sumptuosa (que finalment no es va executar). També en 1861, durant abril i maig, va haver de procedir-se a la profanació del Cementiri del poble (perquè Govern Civil havia ordenat traslladar les restes en ell continguts al Cementiri General de València), i es va designar per cert al mestre Javier Aguilar per a la direcció i vigilància per a les operacions d'exhumació. Després de la profanació, l'Ajuntament disposava d'un solar públic obtingut sense cap esforç inversor, i en part d'aquest solar es va projectar la construcció de l'escola. El 4 de maig de 1862 es nomena la Comissió per a gestionar les obres. Una quarta part de les despeses es cobreix amb subvenció del Govern, i la resta amb fons municipals i amb jornals dels veïns: als rics (o “majors contribuents”) els n'hi ha prou amb pagar aquests jornals, però els ciutadans del carrer han de treballar-los. En definitiva, la nova escola la construeixen, gratis, els pobres. Es tracta d'una obra modesta (el pressupost per a la construcció de la Casa Consistorial ascendeix al quàdruple). Per a altres projectes de mes abast (l'Ajuntament, l'Escorxador), es va destituir l'arquitecte Vicente Constantino Marzo i es van encarregar nous plànols a Ramón Mª Ximénez. Però l'obra de la nova escola, que no va arribar a ser mai una altra cosa que un gran barracó rectangular, va quedar en mans de Marzo i en les del mestre d'obres Carlos Labrandero, que després no va resultar ser tal sinó mer paleta. Als pocs dies del esfondrament, Març i Lebrandeo estan en la presó. L'arquitecte va sortir en llibertat sota fiança el 2 de juliol. El paleta, al setembre de 1865, està encara pres en les presons de Serrans..
Javier Aguilar, des de gener de 1863 en que es va estrenar l'escola, havia observat petites esquerdes en el cel ras del local i va advertir d'això a les autoritats en successives ocasions. Durant el mes de maig, a conseqüència d'un temporal de pluges, es van fer més visibles els defectes de la construcció. A primera hora del matí del 2 de juny, el mestre es va alarmar dels símptomes que presentava la paret lateral esquerra. Va ordenar als nens separar-se d'aquesta paret i va eixir a la recerca de l'Alcalde, amb qui va tornar als pocs minuts per a imposar-li del perill. Però aquest bon senyor s'obstina a desautoritzar l'evacuació i es retira, després d'ordenar que continuen les lliçons. Als pocs minuts es va desplomar l'edifici.
Llegim en la premsa del matí següent: “El desgraciat mestre de Russafa D.Javier Aguilar ha estat víctima de la seva abnegació i amor als seus petits alumnes. Sembla que es va advertir de l'enfonsament que anava a verificar-se, i va poder haver-se salvat, sortint del local; però va voler llibertar de l'imminent perill als nens, i els va anar fent sortir de la sala. Quan conduïa de la mà cap a la porta a dos dels mes petits, va caure el sostre, derrocant-lo i deixant-lo sense vida una de les bigues, el mateix que a un dels dos nens. L'altre va poder salvar-se i ha comptat la sol·licitud heroica que tan cara li ha costat al pobre mestre de Russafa. Don Javier Aguilar ha acabat la seva vida amb un acte d'heroisme i d'abnegació que hi ha pocs exemples, ha mort màrtir de la seva obligació”.
Webgrafía:
https://www.editorialalas.com/judoescueladevalores#:~:text=El%20Judo%20es%20una%20escuela%20de%20valores%20por,esfuerzo%2C%20la%20perseverancia%2C%20la%20paz%20o%20la%20bondad.
https://nadandoconchampi.com/2016/11/10/la-natacion-no-les-dara-de-comer-pero-se-banaran-en-valores/#:~:text=VALORES%20QUE%20TRANSMITE%20LA%20NATACI%C3%93N%20Ayuda%20a%20incrementar,tolerancia%20y%20respeto%20hacia%20sus%20compa%C3%B1eros%20y%20rivales.
https://puropatin.com/conflictos/
https://www.expoknews.com/10-valores-que-definen-a-un-crack-del-futbol/
Comentarios
Publicar un comentario